TrAUmEs

I sí, hi ha moments en aquesta vida que marquen... I encara més si aquests es repeteixen any rera any... CARNESTOLTES..., l'excusa perfecta de qualsevol pare per vestir a la seva progènie de tot allò que mai van poder ser... O per castigar-los per totes aquelles eternes boles de carn ballant per la boca (JUER!!! que les judides ni amb aigua es disolíen); per les hores d'insomni i desvetlla aguantant un concert interminable de plors, sanglots i mocs. Segurament és l'escarment per haver-los cosit a preguntes estúpides que no podíen contestar, per llençar-lis tota mena d'aliments a la cara... En fi, us presentem aquí un breu resum dels nostres carnestoltes i ocasions varies en què els nostres pares van aprofitar per abocar damunt nostre traumes, frustracions i cabrejades varies...

Així van sortir al carrer les Heredia el dia de Carnestoltes del 81 i del 84. Per desgràcia lo del reciclatge s'estila bastant en la nostra família. Per si de cas la gran no havia quedat escarmentada, la renacuaja que la seguia també va haver de passar per aquell delicat moment. Allí ens veieu (en aquest cas la imatge és de la gran), amb la dignitat barallant-se amb els filaments de tela que a mode de cua ens feien perdre -de ben segur- l'equilibri. Per sort ens trobàvem en una edat en què el vestit era el de menys. Gairebé totes les nostres neurones es concentraven en no perdre l'equilibri i en fer cacones en els moments més delicats (suposo que aquesta era la nostra venjança pels moments passats...). I està clar, ¡¡la kakita de bebé a flores no huele!!

El pitjor era voler un súper disfraç de princesa (com el de la resta de companyes de classe), i trobar-te vestida de marieta... Que una entrava a l'escola resant per trobar-se a unsúperman fet de paper (que ja feia pena), o el típic que ni déu savia de què coi anava... Aquell era el pitjor, perquè s'havia de passar tot el dia dient: de bústia de correus, que no ho veus??? I tu allà, fent la marieta al seu voltant... Que quan havies de sortir al carrer per anar a veure al Senyor Cordills t'entraven unes ganes tremendes de despatxar el puto disfraç...

I és que una, quan és petita no pot reclamar per mals morals. Perquè si poguéssim estem del tot segures que el de la bústia ja hauria fet alguna cosa... Que aqui la mayor del clan recorda a un que en el seu moment es va disfressar de kleenex. On s'ha vist disfrassar al teu fill de paper pels mocs??? Allà està aquell pobre nanu, representant les frustracions dels seus pares davant de cent nens més i del Senyor Cordills. Que de ben segur a hores d'ara deu haver disfressat als seus pares de caquita de l'Arale, com a mínim...

Però en moments així es respira solidaritat i comprensió entre els nanos. A l'Heura els profes feien una obra de teatre. La majoria de vegades (i ara que ens hi posem a recordar) de ben segur que l'argument sortia d'alguna fumada comuna; perquè aquelles representacions eren un tant surrealistes. Però ja molava veure a la Rosabel o a la Carme Prats vestides de quelcom pitjor que tu. Que pensaves... Jo vaig de marieta, però tu, xata... Que una vegada el Jordi Ribé (Jordi, veniiiiiiiiií!!!!!!!!! Mmmmmmmmm... en fi... ) es va disfressar de Tintín, i les hormones de més d'una es van alterar... Però per si de cas deixem el tema per una altra ocasió... Estàvem amb les disfresses dels profes... Algú recorda a l'Anna Torra (Torra, Torre, Torres...?????) disfressada? Si bé és cert que aquesta pobre dona ja venia cada dia disfressada a l'escola!!! Des d'aquí un petó ben gran i amb tot el nostre carinyu, Anna!!!!!!
Després hi havia aquells dies en què t'inspiraves i agafaves qualsevol drap i te'l foties al damunt. Sempre ho feies en la intimitat de la teva habitació, que per alguna raó tenia porta... Però els pares són el malson dels secrets filials: quan menys t'ho esperes apareixen amb la càmera de fotos i... RAAAAAACAAAAA... FLASH!!!!! Estàs mort, la teva credibilitat ha patit un fort revés... Tens un punt dèbil, i és aquella foto amb el vestit de la mama posat del revés; aquell orinal col·locat al cap a mode d'elegant barret; els pantalons als braços i les mànigues del jersey a les cames... Vaja, les coses normals que fan els fills quan els pares no els veuen...
I el pitjor de tot: els pares ensenyaran aquella foto a tot déu. És possible que si el seu nivell de crueltat és elevat l'emmarquin i la pengin en un lloc ben visible... Bé, en el cas que presentem, val a dir que la que menys pateix és la senyoreta AlbA, si tenim en compte que només se li endevina el pandero apanyalat...

Només una imatge més... I aquest cop sobren els comentaris... Tot i que vull que quedi clar que no vaig de moco-verde-trompetero, soy un puto marciano... I l'AlbA al darrera no porta un ninot vestit d'indi; NO! Porta un esquimal, perquè a la nena se li va fotre a la ceba que aquell era el seu fillet...

PUÉ EZO, OJÚ!!!!!