14 abril, 2007

Febrades

Les persones entren i surten de la nostra vida, però mai ens arriben a deixar, d'això fa molt de temps que n'estic segura. Val la pena intentar fer-les tornar per un instant? És possible que durant un temps les enyorem amb ànsia, però possiblement aquesta sensació no és més que un miratge, els últims cops de cua. Després tot, absolutament TOT continua el seu camí, i les vies es separen. Tot es bifurca fins que de nou es torna a trobar. Se del cert que d'alguna manera tot ens és retornat. Bé, m'agrada pensar això, perquè és més lluminós que no pas pensar que tot allò que va acabar ho va fer sense deixar-nos res.
La sensació de buidor és més angoixant que no pas sentir que rere el trencament i la llunyania, ara encara hi pots parlar i sentir amb l'esperit ple d'una estranya enyorança.
M'agrada pensar en la perennitat de les coses, aquella perennitat oculta rere un moment caduc. I és que després de tot, la immortalitat és possible. La immortalitat d'una paraula, un instant, fins i tot d'un somni. Tornar mai serà possible, i és aquí on hem de provar de recordar tot allò amb alegria. L'alegria d'haver-ho viscut i la joia que ara hem de sentir pel simple fet que forma ja part de la nostra propia pesona i, per tant, ara ja ho podem considerar immortal en nosaltres.
Els panorames de tempesta es saboregen molt millor en la distancia. Des de la llunyania del temps és possible assaborir la nostalgia que un dia vam poder sentir. La frustració, les preguntes sense resposta, els moments feixucs i silenciosos... Tot es veu sota una altra perspectiva.
Ja res, absolutament RES, tornarà a ser el que era. Però és que ben mirat mai va ser igual. I és aquí on hi resideix l'autèntica màgia del moment que passa. Els camins que corren paral·lels i les portes que hem obert. Tot és fugisser i tot és etern. El caos que mai governarem i que per una altra banda, un cop ha passat, conseguim ordenar i, si som atrevits, nomenar.
Recordar no té temporalitat. Els actes es succeeixen en harmònic desordre. I és grat parar-s'hi a atrapar un record que pugna per desaparèixer... Agafar-ho per la cua, amb les puntes dels dits i col·locar-ho allà, d'on mai hauria d'haver sortit.
És grat sentir, tenir la certesa que les casualitats i els instats depenen només de nosaltres. És grat saber que els moments no ens colpegen, sinó que som nosaltres mateixos els que els fabriquem. Trobar, perdre, retrobar i tornar a deixar anar depèn, només, de la nostra pròpia persona. Així, i només així, conseguim fer-nos justícia i fer justícia al nostre passat, present i futur...