22 mayo, 2006

KISS, KISS, KISS!!!!

Anem a posar damunt la taula la VERITAT sobre els PETONS. I sí, sabem que és un tema dur de tractar, perquè qui no ha tingut una mala experiència petonil??? Aquí van els secrets més ben guardats de Las Heredia.



EL PRIMER PETÓ: o també anomenat "saca-eso-de-mi-boca". Qui pot dir que el primer petó va ser fantàstic??? Que les mandíbules es movíen al unisó? Existeix el primer petó perfecte? Aquí ens mullem i opinem que... NO!!!

  • PETÓ BULLDOG: característic per el pensament que l'acompanya: "ya me había lavado la cara...". Lu xungu és com coi t'ho eixugues sense que el babejador es dongui compte. Un dels seus derivats és el "petó cargol", que s'expansiona per tota la cara i el coll (puaj!!!).
  • SPEEDY GONZÁLEZ: o "trata de pararlo". Com a mètode preventiu de futures lesions cervicals, és recomanable fer ús d'un collarí. Es reconeix fàcilment pels moviments de cap a mil per hora i perquè més que una llengua dins la nostra pobre boca tenim un salmó en plena escalada del riu Wichitá.

  • AMIGDALITIS PRODUNDA: "hasta el fondo". La llengua es projecta cap a la campaneta provocant una extranya sensació nauseabunda. No hi sol haver moviment, sinó una perforació contínua i sense compasió de la nostra cavitat bucal. "Vaya-vaya-triboda, PERISCOP!": alerta màxima és perillós!

  • EL QUE MAI DONEM: estàs allà, visualitzant la jugada; apropan-te a l'objectiu. Tot és perfecte: tres milímetres de distancia, el silenci... CATACRAC!!!! A joderse, algo se rompió!!! No hi ha petó!!! I després arribes a casa, amb l'ànima feta una merda, plorant per les cantonades. Cantant allò de... "Pero sigo siendo el rey..." Si, si, de las meteduras de pata, porque de otra cosa... (EJEM!)
  • EL PETÓ: amb totes les lletres és aquell que ve acompanyat de calors, pessigolles i alteracions corporals varies. Quants petons així ens hauran donat??? La veritat és que últimament per aquí brillan por su ausencia, però possiblement per això són tan obacionats per aquestes contrades... Que un beso bien dao' le saca las penas a cualquiera!!!! Juder, quants complexes i tonteries se li treuen a una quan és víctima d'aquest apassionament!!!!


En fi, que per aqui preferim repartir petonets per a tothom, d'aquells que ni fan pujar la tensió ni provoquen estats irritatius. Mil petons a tots, que de tant en tant no estan gens de menys. SSSSSSSSSMUAAAAAAAAAK!!!!!!!

18 mayo, 2006

SOM LA GENT BLAUGRANA!!!!


Tooooot el camp (klap, klap, klap), éeeeeeeeeeeees un clam (klap, klap, klap)!!!!! Ma cagu en l'olla, quina manera de patir!!!! I després... Quin fart de cridar!!! Aqui va la crònica en imatges d'una nit ben MÀGICA!!!!


En Johann, tot motivat amb el clàxon en un intent per innovar... Camí de Canaletes.












El Ferran i la Núria... Instants prèvis a la posada en marxa. Vaaaaaaaaaamoooooosssss!!!

Esperant a la resta de l'Equip a les Rambles de Catalunya. Les tantes de la nit i allò semblava un diumenge qualsevol. Juder quanta xent, xe!!!

La Peto en plan "Ay Carmela". Enarbolando esa peacho bandera. Que no se com no es va cansar!!! Olé, Gemma!!!

Les quatre fèmines abans de tornar a casa. Ay que ver qué cuarteto de sonrisas profidén!!! Cuanta hermosura arrejuntá!!!!

Un Johann destrossat... Consti que aquesta vermellor en els ulls és de la son... No??? Germans d'ulleres...

I per acabar... VISCA EL BARÇA, VISCA CATALUNYA I VISCA HORTA LLIURE!!!!!

Apa, Jamaikis, que ho disfruteu!!!!!

09 mayo, 2006

TrAUmEs







I sí, hi ha moments en aquesta vida que marquen... I encara més si aquests es repeteixen any rera any... CARNESTOLTES..., l'excusa perfecta de qualsevol pare per vestir a la seva progènie de tot allò que mai van poder ser... O per castigar-los per totes aquelles eternes boles de carn ballant per la boca (JUER!!! que les judides ni amb aigua es disolíen); per les hores d'insomni i desvetlla aguantant un concert interminable de plors, sanglots i mocs. Segurament és l'escarment per haver-los cosit a preguntes estúpides que no podíen contestar, per llençar-lis tota mena d'aliments a la cara... En fi, us presentem aquí un breu resum dels nostres carnestoltes i ocasions varies en què els nostres pares van aprofitar per abocar damunt nostre traumes, frustracions i cabrejades varies...


Així van sortir al carrer les Heredia el dia de Carnestoltes del 81 i del 84. Per desgràcia lo del reciclatge s'estila bastant en la nostra família. Per si de cas la gran no havia quedat escarmentada, la renacuaja que la seguia també va haver de passar per aquell delicat moment. Allí ens veieu (en aquest cas la imatge és de la gran), amb la dignitat barallant-se amb els filaments de tela que a mode de cua ens feien perdre -de ben segur- l'equilibri. Per sort ens trobàvem en una edat en què el vestit era el de menys. Gairebé totes les nostres neurones es concentraven en no perdre l'equilibri i en fer cacones en els moments més delicats (suposo que aquesta era la nostra venjança pels moments passats...). I està clar, ¡¡la kakita de bebé a flores no huele!!

El pitjor era voler un súper disfraç de princesa (com el de la resta de companyes de classe), i trobar-te vestida de marieta... Que una entrava a l'escola resant per trobar-se a unsúperman fet de paper (que ja feia pena), o el típic que ni déu savia de què coi anava... Aquell era el pitjor, perquè s'havia de passar tot el dia dient: de bústia de correus, que no ho veus??? I tu allà, fent la marieta al seu voltant... Que quan havies de sortir al carrer per anar a veure al Senyor Cordills t'entraven unes ganes tremendes de despatxar el puto disfraç...

I és que una, quan és petita no pot reclamar per mals morals. Perquè si poguéssim estem del tot segures que el de la bústia ja hauria fet alguna cosa... Que aqui la mayor del clan recorda a un que en el seu moment es va disfressar de kleenex. On s'ha vist disfrassar al teu fill de paper pels mocs??? Allà està aquell pobre nanu, representant les frustracions dels seus pares davant de cent nens més i del Senyor Cordills. Que de ben segur a hores d'ara deu haver disfressat als seus pares de caquita de l'Arale, com a mínim...

Però en moments així es respira solidaritat i comprensió entre els nanos. A l'Heura els profes feien una obra de teatre. La majoria de vegades (i ara que ens hi posem a recordar) de ben segur que l'argument sortia d'alguna fumada comuna; perquè aquelles representacions eren un tant surrealistes. Però ja molava veure a la Rosabel o a la Carme Prats vestides de quelcom pitjor que tu. Que pensaves... Jo vaig de marieta, però tu, xata... Que una vegada el Jordi Ribé (Jordi, veniiiiiiiiií!!!!!!!!! Mmmmmmmmm... en fi... ) es va disfressar de Tintín, i les hormones de més d'una es van alterar... Però per si de cas deixem el tema per una altra ocasió... Estàvem amb les disfresses dels profes... Algú recorda a l'Anna Torra (Torra, Torre, Torres...?????) disfressada? Si bé és cert que aquesta pobre dona ja venia cada dia disfressada a l'escola!!! Des d'aquí un petó ben gran i amb tot el nostre carinyu, Anna!!!!!!
Després hi havia aquells dies en què t'inspiraves i agafaves qualsevol drap i te'l foties al damunt. Sempre ho feies en la intimitat de la teva habitació, que per alguna raó tenia porta... Però els pares són el malson dels secrets filials: quan menys t'ho esperes apareixen amb la càmera de fotos i... RAAAAAACAAAAA... FLASH!!!!! Estàs mort, la teva credibilitat ha patit un fort revés... Tens un punt dèbil, i és aquella foto amb el vestit de la mama posat del revés; aquell orinal col·locat al cap a mode d'elegant barret; els pantalons als braços i les mànigues del jersey a les cames... Vaja, les coses normals que fan els fills quan els pares no els veuen...
I el pitjor de tot: els pares ensenyaran aquella foto a tot déu. És possible que si el seu nivell de crueltat és elevat l'emmarquin i la pengin en un lloc ben visible... Bé, en el cas que presentem, val a dir que la que menys pateix és la senyoreta AlbA, si tenim en compte que només se li endevina el pandero apanyalat...

Només una imatge més... I aquest cop sobren els comentaris... Tot i que vull que quedi clar que no vaig de moco-verde-trompetero, soy un puto marciano... I l'AlbA al darrera no porta un ninot vestit d'indi; NO! Porta un esquimal, perquè a la nena se li va fotre a la ceba que aquell era el seu fillet...
PUÉ EZO, OJÚ!!!!!

06 mayo, 2006

Girona... Gerunda...


Diario de viaje...
Me levanté hoy con más ganas que nunca de salir de esta ciudad y perderme en cualquier otro lugar. Con la idea de pasar un día a solas conmigo misma (todo un reto, no creais), llené la mochila de libros, libretas, la cámara, galletas, bolígrafos y trastos varios que suelo acumular en el fondo de mis bolsos. Así, como un caracol y cargada con media habitación (para qué tanto???) me acerqué a la estación de tren. Destino: Girona.
El día me era propicio: sol, calor... La suerte estaba de mi parte, podía sentirlo. Casi sin darme cuenta me encontré sola en el vagón y cantando aquello de: "Ya estoy en la mitad de esta carretera...", casi al más puro estilo hollywoodiense... Hasta que entraron dos viejitos y tuve que abstenerme de saltar de asiento en asiento... Al llegar a Girona lo primero que me vino a recibir fue un fuerte olor a estiércol que casi me hace perder el valor y la ilusión y volver atrás, y eso que dicen que "la merda de la muntanya no fa pudor..." jajajajajaja Girona huele a caquita, a mí que no me lo niegue nadie!!!
Mi principal misión era llegar al casco antiguo. En principio nada complicado, pero teniendo en cuenta mi orientación y el aturdimiento que tenía tras el pestazo, empecé a dar vueltas y vueltas. A eso de las diez en punto empezaron a sonar las campanas de las iglesias, y entonces, perdida en la parte más alta de la ciudad y sin nadie a quién poder preguntar, decidí seguir el sonido, hasta dar con el objetivo. Para entonces mi nariz ya se había acostumbrado al olor a caca de vaca, y por suerte fui capaz de beberme un café con leche; mi principal reconstituyente matinal...
En la calle de la Força empieza ya el antiguo Call (el barrio judío), y es también donde se encuentra el Centro Bonastruc Ça Porta, mi primera visita obligada. Bien, la mía y la de un grupo de israelíes, que para variar, acudieron a gritos mientras guardaban en los armarios las bolsas. ¡Ya no recordaba lo escandalosos que son! "Ze beseder, ze beseder, yafé...!!!" Y así un buen rato. Así que los adelanté y subí al tejado. Me encontraba yo rodeada de silencio, escuchando a lo lejos el sonido de más campanas, los pájaros, el zumbido de las abejas... Hasta que otros gritos (esta vez mucho más fuertes) me hicieron salir de mi escondite. Resulta que el tejado del Centro da a un patio de vecinos, y en una de las ventanas alguien había colgado una bandera Palestina. La exaltación en el grupo de israelíes era máxima. Para contraatacar a tan descarada provocación, empezaron a cantar el himno de Israel. Fue tanto el alboroto que se armó que la recepcionista subió alterada, acompañada por el librero de la tienda de al lado y del guardia de seguridad. Allí terminó el episodio. Mis compañeros de visita decidieron no prestar más atención a aquella bandera y siguieron a lo suyo. Y yo a lo mío...
Siguiendo la misma calle hacia arriba se llega a la catedral, y para acceder a ella desde allí hay que subir tropocientas mil escaleras (Girona está plagada de escaleras, hay que ver qué manía!!!). Las subí, para que después no se diga, pero no entré en la catedral. Me negué a pagar lo que me pedían por ver el tapiz de no sé qué, así que con la moral por los suelos y un hambre de mil demonios bajé de nuevo las escaleras de los huevos. Antes de comer había otra parada obligada que hacer: los baños árabes. Que por cierto, de árabes tienen lo que yo de alta; o sea: NADA. Pero se ve que tras expulsarlos en el año de quinta-pelleja, decidieron que aquella gente se lo montaba muy bien a la hora del relajo, y decidieron imitar lo de las bañeritas y el vapor. Todo muy yafé, algo en ruinas pero lindo. Y luego de posar con total naturalidad delante de la cámara apoyada en un muro, decidí que tenía que llenar la tripa o iba a desmayarme en cualquier rincón.
El bocadillo de fuet me dio fuerzas para iniciar el ascenso y rodeo de la muralla. Cabe decir que al principio parecía todo coser y cantar. Con escaleras, para variar, pero con mucha sombra. Una torre por allí y vistas panorámicas de la ciudad. Por aquel entonces el reloj marcaba las dos y media, y no había ni Dios en la muralla, sólo la cazurra de la Amanda... Y digo cazurra porque lo de la sombra duró bien poco, y al rato me vi andando por una reproducción catalana de la Gran Muralla China. Muerta de calor, cargando con mi cascarón y cagándome de to' lo que se menea por no haber comprado ni una mísera botella de agua. Esta vez me venía a la cabeza aquella canción de Manu Chao... ¿Cuándo llegaré, CUÁNDO LLEGARÉ...???
Casi no sentí cómo se me helaban los sesos cuando me bebí la coca-cola del tirón. Luego, Luis, el camarero, se compadeció de mí y vino a hacerme compañía. Resulta que a parte de trabajar detrás de la barra, era pintor. Pintaba cuadros de gritos... O eso decía él. Me invitó a hacer un recorrido por todo el local al tiempo que se desvivía por mostrarme todas sus obras, con tanta pasión y arrebato que me dio no sé qué no entender la mitad de ellas... Desde aquí le deseo mucha mierda con su recién estrenada exposición!!!!!
Y así terminé mi visita. Regresé al tren y me dormí hasta que un bandazo mal dado me despertó ya en Passeig de Gràcia. Y como era el cumpleaños de Alba, y como yo todo lo dejo para el último momento (sino no hay emoción... jejejeje) pues corrí hacia la calle Canuda a comprarle un lindo bolso de verano...
MOLTES FELICITATS, GALETA!!!!!! PETONETS!!!!!! ;)